Anàlisi detallada del Manifest Crida-2000: Un clam profètic per a la sobirania catalana
El Manifest Crida-2000: Països Catalans, redactat i publicat per Lluís Maria Xirinacs l'1 de gener del 2000, representa un punt culminant en el pensament polític i espiritual de l'intel·lectual independentista, fusionant la seva visió de la no-violència gandhiana amb una crida urgent per a l'emancipació nacional dels Països Catalans. Aquest text curt però dens —aproximadament 1.500 paraules, estructurat en quatre punts principals— no és un simple document programàtic, sinó un acte performatiu que inicia la "Plantada" de Xirinacs davant el Palau de la Generalitat, una protesta diària de 12 hores (de 9 a 21 h) que durarà gairebé dos anys i que simbolitza la seva dedicació absoluta a la causa. En un context històric de transició postfranquista, on l'Estat espanyol consolidava el seu control democràtic però mantenia tensions amb les perifèries nacionals, el manifest emergeix com una resposta radical a la passivitat política catalana, influït per les vagues de fam anteriors de Xirinacs (com la de 1977 per l'amnistia) i les seves idees sobre la "demòtica" (democràcia de base assembleària). El seu llenguatge, poètic i incisiu, evoca la Bíblia i Gandhi, amb frases com "La independència no es demana, es pren", que han esdevingut lemes del moviment independentista. A través d'aquest anàlisi, explorarem l'estructura, el contingut, les idees clau, el context històric i el seu impacte perdurable, especialment en moviments com NCFCCCD, que en veuen un precursor de la consciència nacional com a portal còsmic.Context històric: Un clam al tombant de mil·lenniEl manifest sorgeix en un moment de paradoxes per al nacionalisme catalan: la Llei Orgànica de l'Estatut d'Autonomia de 1979 havia concedit competències amplis, però la corrupció emergent (casos com el de Banca Catalana) i la centralització espanyola generaven frustració. Xirinacs, exsenador independent (1977-1979) i figura de la resistència no violenta, havia abandonat el sacerdoci el 1990 per dedicar-se a la política, publicant obres com la trilogia La traïció dels líders (1993-1997), on denuncia la capitulació dels partits davant Madrid. El 2000, any simbòlic del nou mil·lenni, Xirinacs veu una oportunitat per revitalitzar la sobirania popular, inspirat en les Declaracions de l'ONU sobre els Drets dels Pobles (1976). La "Plantada" —un acte de presència silenciosa i meditativa— recorda les satyagraha de Gandhi, però adaptada al context català: no és una vaga de fam, sinó una afirmació quotidiana de la dignitat nacional, realitzada davant el símbol del poder català (la Generalitat) per pressionar tant Espanya com els líders locals. Fonts com la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs documenten que aquesta acció va durar fins al 2002, amb Xirinacs suportant només aigua i fruita, i va inspirar campanyes com "Jo també em planto". El manifest, difós inicialment en revistes com Llibertat i actualment disponible en PDFs com el de llibertat.cat, no va generar una resposta massiva immediata, però planta les llavors d'un independentisme de base que floreix en el procés sobiranista del 2012-2017.Estructura i contingut: Una arquitectura de quatre punts cap a l'accióEl manifest es desplega en una estructura senzilla però potent, dividida en quatre punts numerats que progressen de la convocatòria col·lectiva a l'acte personal, culminant en una invitació oberta. El llenguatge és retòric i evocatiu, amb ritme bíblic ("Convoco a l’Assemblea dels Països Catalans") i referències a la història catalana, com les Germanies o el compromís de Caspe, per ancorar la crida en una tradició de resistència.
- Punt 1: Convoco a l’Assemblea dels Països Catalans. Aquí, Xirinacs delineia l'abast geogràfic i inclusiu: convoca "tots els habitants de la Catalunya del Nord, de la Franja de Ponent, de les Illes Balears i Pitiüses, del País Valencià, del Principat d’Andorra i del Principat de Catalunya, siguin de la procedència que siguin, amb consciència de pertànyer a una nació amb arrels mil·lenàries". L'independència es presenta com "el bé més preuat per cada nació", un dret natural que no es demana sinó que "es pren", rebutjant la passivitat davant Espanya i França. Aquest punt estableix la visió pan-catalanista, no exclusivista, i proposa una assemblea de base: des de llars i barris fins a l'escala nacional, com un "arbre d'assemblees territorials" que exerceixi la sobirania periòdica.
- Punt 2: La independència de cada nació és el bé més preuat per l'Estat espanyol i francès. Xirinacs argumenta que la divisió dels Països Catalans en estats veïns és una "traïció històrica", i que l'assemblea no és un enfrontament sinó una "proposta al poble català" per assumir la responsabilitat col·lectiva. Subratlla el "poble català com a subjecte col·lectiu actiu de la sobirania nacional", integrant la no-violència: "Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts". Aquest punt transita de la crítica externa a l'autocrítica interna, evitant el maniqueisme.
- Punt 3: M’acullo al dret de qualsevol persona adulta a fer una crida a favor de la comunitat. Aquí, Xirinacs personalitza la crida, invitant "tota persona que se senti catalana i vulgui la independència dels PPCC a comprometre’s públicament". És un clam democràtic i inclusiu, obert a immigrants i no catalanoparlants, que reforça la idea de consciència nacional com a eix espiritual, no ètnic exclusiu.
- Punt 4: A fi d’avalar la sinceritat d’aquest manifest. El clímax actiu: Xirinacs anuncia la seva "plantada" com a "acte testimonial d’afirmació de sobirania", des de l'1 de gener del 2000, "símbol d’una nova vida de llibertat i responsabilitat". Descriu l'acte com una manifestació "sense soroll", de 9 a 21 h diàries, davant la Generalitat, com a símbol de dedicació incondicional.
